www.colonieselvila.com
telèfon d´atenció
972 576 205

625 340 930






Els nostres serveis

Newsletter
Nom: 
Email:
Accepto les condicions
 

L┤ENTORN DE LA CASA



La casa de colònies El Vilà
està situada en un entorn privilegat; a pocs metres de l´estany de Banyoles, que és l´estany natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.



        
Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d´Espais d´Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d´Importància Internacional. Així mateix, l´Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.

L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el estany. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen de l´estany es deu a les filtracions dels rius Llierca i Borró (afluents del riu Fluvià), a través d'una capa de material calcari situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes.

 



Les aigües de l'estany provenen de l'Alta Garrotxa on es filtren i corren a través d'una suposada xarxa subterrània de canals, coneguda com aqüífer confinat. L'aigua surt a l'exterior a tres nivells diferents i subterranis, formant la coneguda Conca Lacustre:

Pel Pla d'Espolla-Usall
Pels estanyols de Sant Miquel de Campmajor
Per l'Estany i estanyols de Banyoles-Porqueres.

L'estany de Banyoles, però, també rep aigua superficial, a través de les rieres naturals d'entrada, tot i que només suposen el 10% de les aportacions totals d'aigua a l'Estany. Aquestes rieres són:

Riera de les Estunes
Riera del Vilà o Riera de les Deus
Riera Marquès
Riera dels Tanyers
Riera Castellana
Riera de Can Morgat
Riera de Lió

La sortida de l'aigua de l'estany s'efectua, principalment, a través dels seus recs de sortida, els quals aboquen al riu Terri. D'altra banda, per facilitar la sortida d'aigua en moments de molta pluja, l'Ajuntament va construir, a principis dels '90, dos col•lectors que permeten controlar millor el nivell de les aigües.

Amb la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles, l'any 812, una de les primeres actuacions va ser la construcció dels recs de sortida de l'Estany. Aquests recs són canals que creuen tota la ciutat des de l'Estany, fins a desembocar al riu Terri, a la sortida del municipi. Els recs actuals són:

Rec d'en Teixidor
Rec de Ca N'Hort
Rec de la Figuera d'en Xo
Rec Major
Rec de Guèmol

La construcció d'aquests recs va fer possible convertir Banyoles en un terreny habitable, de manera que entre el Monestir i l'Estany va anar creixen la ciutat. Els recs servien com a sobreeixidors naturals dels aiguamolls de l'Estany, evitant en moltes ocasions el seu desbordament, tot drenant-los de manera natural. Amb els anys, els recs foren usats pels habitants de diferents formes: com a rentadors, per regar els camps i els horts i per a fer funcionar les pròsperes indústries (basades en els teixits, el paper, la farga, la farina, el cànem i l'adob de pells), de les quals en resten exemples com la Llotja del Tint o la Farga d'Aram.